Feminisme en la lluita dins el món àrab

Avui mirant els blogs de la primavera àrab i dels moviments feministes en el món àrab, he trobat tres dones,  que no només lluiten per la dona sinó per la llibertat del seu poble. Aquestes tres dones  Asmaa Mahfouz,  Naomi Wolf i Zahra Leil- Mortada.

Aquestes tres dones son un dels exemples del compromís de les dones a la lluita en la primavera àrab. Asmaa Mahfouz amb el seu vídeos, tuïts i comentaris a Facebook va contribuir a fer caure el règim de Mubarak ,actualment segueix lluitant pel seu  Egipte i un dels seus objectius és un Islam democràtic. Si voleu seguir-la podeu anar al Facebook o http://www.asmamahfouz.com/.

Naomi Wolf  Una blogger que va prendre riscs de mantenir el món informat diàriament de l'escena en Tahrir Square i en altres llocs. A més si la busqueu hi ha una pàgina molt interessant de fotografies de les dones lluitant en la primavera àrab. L’exposició de les fotos és per confirmar on eren les dones durant la lluita . Jo de totes maneres començaria per llegir a Dones, periodistes i conflicte a la Mediterrània on hi ha un article que el títol ja ho diu tot: La revolució feminista d'Orient . Us dono la URL : http://donesiconflicte.wordpress.com/2011/12/27/the-middle-east-feminist-revolution-la-revolucio-feminista-de-lorient-mitja-la-revolucion-feminista-de-oriente-medio/

I, per últim, us deixo amb Zahra Leil- Mortada. Que també posa de manifest la participació de la dona en la lluita en la plaça Tahrir. La podeu trobar en posar al seu nom o a la pàgina que tenen  “Words of Women from the Egyptian Revolution” que trobareu  en la URL : http://www.leilzahra.net/?p=306

Crec que és molt interessant veure com el feminisme en el món àrab també va barrejat amb la política i les revolucions, on la dona àrab  més alliberada com la totalment submisa al diferents trets islàmics (mocador al cap, etc) volen deixar també la seva empremta a la lluita per la llibertat , que en el fons també és la seva llibertat. És la lluita feminista, per obtenir un lloc en la revolució i en la societat àrab, on la dona tingui el mateix status que te l’home, per molt que islàmics més tradicional facin un altre interpretació. Aquí teniu un bocí  de Naomi Wolf quan parla de : La revolució feminista de l’Orient Mitjà

“ Les dones no s’uneixen a les protestes només per enderrocar als dictadors, estan en el centre per tal d’exigir el canvi social.

Entre els estereotips occidentals més freqüents sobre els països musulmans hi ha els relatius a les dones musulmanes: ulls vivaços, amb vel i submises, exòticament silencioses, habitants vaporoses d’harems imaginaris, tancades darrere de rígids rols de gènere. Llavors, ¿on eren aquestes dones a Tunísia i Egipte?

En ambdós països, les dones manifestants no tenien res a veure amb l’estereotip occidental: estaven al capdavant i en un paper central, en les notícies i en els fòrums de Facebook, i fins i tot en el lideratge. A la plaça Tahrir d’Egipte, dones voluntàries, algunes acompanyades per nens, van treballar de manera constant per donar suport a les protestes – ajudant amb la seguretat, les comunicacions i l’allotjament. Molts comentaristes van atribuir al gran nombre de dones i nens, la tranquil·litat general extraordinària mostrada pels manifestants davant les greus provocacions.

Altres reporters ciutadans de la plaça Tahrir – i pràcticament qualsevol persona amb un telèfon mòbil podria convertir-se en un – van assenyalar que les masses de dones que van participar en les protestes eren demogràficament inclusives. Moltes portaven mocadors al cap i altres signes de conservadorisme religiós, mentre que altres gaudien de la llibertat de fer un petó a un amic o fumar un cigarret en públic.

Partidàries, líders

Però les dones no servien només com a treballadores de suport, el paper habitual a què són relegades en els moviments de protesta, des dels de la dècada dels 60 fins als disturbis estudiantils recents al Regne Unit. Les dones egípcies també van organitzar, muntar estratègies, i van informar dels fets. Blocaires, com Leila Zahra Mortara, van assumir greus riscos per tal de mantenir el món informat diàriament sobre els esdeveniments a la plaça Tahrir i en altres llocs.

El paper de la dona en la gran revolució a l’Orient Mitjà ha estat lamentablement poc analitzat. Les dones a Egipte no només “es van unir” a les protestes – eren una força líder darrere de l’evolució cultural que va fer les protestes inevitables. I el que és veritat per a Egipte és cert, en una major o menor mesura, a tot el món àrab. Quan les dones canvien, tot canvia – i les dones en el món musulmà estan canviant radicalment.

El major canvi és educacional. Fa dues generacions, només una petita minoria de les filles de les elits rebia una educació universitària. Avui dia, les dones representen més de la meitat dels estudiants a les universitats egípcies. Elles estan sent entrenats per utilitzar el poder de maneres que les seves àvies amb prou feines podrien haver imaginat: publicant diaris – com Sanaa El Seif ho va fer, en desafiament a una ordre del govern de deixar d’operar, fent campanya per llocs de lideratge estudiantil, recaptant fons per organitzacions estudiantils i dirigint reunions.

De fet, una minoria substancial de dones joves a Egipte i altres països àrabs han passat els seus anys formatius pensant de manera crítica en entorns mixtos, i fins i tot públicament desafiant als seus professors homes a l’aula. És molt més fàcil tiranitzar a una població quan la meitat d’aquesta no està ben educada i entrenada per a la submissió. Però, com els occidentals han de saber de la seva pròpia experiència històrica, una vegada que s’educa a les dones, l’agitació democràtica probablement acompanyi el canvi cultural massiu que segueix.

La naturalesa dels mitjans de comunicació social, també ha ajudat a convertir les dones en líders de la protesta. Després d’haver ensenyat habilitats de lideratge a les dones durant més d’una dècada, sé com de difícil és arribar a posar-se dreta i parlar en una estructura d’organització jeràrquica. Així mateix, les dones tendeixen a evitar el paper que la protesta tradicional en el passat ha imposat a alguns activistes – gairebé sempre un home jove impetuós amb un megàfon.”