Koskokima, en aquest capítol , desprès
de retornar-nos a la història del naixement del Hipertext, vol que ens enfrontem a un hipertext de ficció. Per aconseguir-ho l’analitza
a fons descobrint les seves parts positives i les parts negatives que té l’ hipertext alhora de seguir la historia . Per demostrar-nos-el
, farà servir d’exemple el conegut hipertext de ficció Afternoon , A story de Michael Joyce.
Si bé, el seu anàlisis d’una literatura
instantània és exhaustiu , des de les seves estructures d’enllaços ens comença a descobrir els diferents camins
que pot portar-te l’ hipertext dins una mateixa història, els enllaços
condicionats depenen de la paraula que escullis dins el text, passant per l’escala de cargol que pot arribar tenir la narració, com les
diferents associacions individuals poden donar un sentit o un altre a la
història.
És, en aquest moment, quan entre
dins les entranyes de l’ hipertext per donar-nos totes les seves possibilitats
de lectura i, la desitjada “llibertat”
del lector, que segons Koskokima és converteix en coautor. De totes maneres el comportament
del sistema dinàmic (ergòdic) , no és suficient per obtenir un diferent rol del
que l’autor vol que tingui el lector.
Koskima, conclou el seu anàlisis amb
una pregunta:¿El Final?, on ens demostra els diferents camins finals que pot
tenir un hipertext depenent del enllaços , de les associacions o de les
paraules clau, dels enllaços condicionats per demostrar-nos que no hi ha un
final predefinit en el hipertexts, sinó que arriba més lluny, l’absència de
principi i final que tant acostumats estem en les lectures de paper. La meva
pregunta és ¿Ens hi acostumarem? .
2 comentaris:
De fet, ja hi ha moltes obres de ficció (en paper) que no hi ha un final tancat, i l'autor deixa joc a la imaginació del lector.
Jo més que preguntar-me si ens acostumarem a l'absència de final predefinit, em pregunto si ens acostumarem a llegir saltant de node en node i trobar-nos en carrerons sense sortida o creant històries sense sentit. Imagino que més que acostumar-nos-hi es tracta de tenir clar que es tracta d'experiències diferents.
Com diu la Mercè, penso que són experiències diferents. I a mi pel que hem llegit o bé haig interpretat en sembla que han de ser històries molt llargues, i que no s’acaben mai. Però com diu en Campàs, Llegir un hipertext és una mica com visitar un museu. Diversos recorreguts són possibles i no cal mirar sistemàticament tots els objectes o pintures per tenir la sensació d’haver “fet” el museu. El deixem no pas per tenir la certesa d’haver esgotat tots els aspectes, sinó per haver satisfet o esgotat- alguna cosa de nosaltres mateixos.
Publica un comentari a l'entrada